1.3 Connectives lògiques

En teoria de conjunts combinem o modifiquem els conjunts amb operacions com la unió o la intersecció. De la mateixa manera, en aritmètica modifiquem nombres amb operacions com la suma o la multiplicació. Això també passa en lògica. Tenim algunes operacions per combinar o modificar proposicions o predicats; aquestes operacions es tradueixen en el llenguatge de les matemàtiques per les paraules ‘i’, ‘o’, ‘no’, ‘si … llavors …’ i ‘… si i només si … ’. És habitual simbolitzar aquestes operacions amb els símbols característics del llenguatge de la lògica. Aquí ho farem per una qüestió d’economia sintàctica. Cal tenir present que a matemàtiques, aquestes paraules tenen significats precisos, que donarem a l’apartat següent. En alguns casos, el significat matemàtic d’aquestes paraules difereix lleugerament o són més precisos que l’ús comú que fem en la vida quotidiana.

En general, la regla sintàctica és que a partir de dues proposicions pp i qq podem formar altres proposicions mitjançant les operacions lògiques, també anomenades connectives lògiques. La regla semàntica és que la veritat o falsedat d’aquestes noves proposicions dependrà de la veritat o falsedat de pp i qq, i serà definida per les anomenades taules de veritat. A una proposició se l’assigna el valor de veritat que simbolitzem per V quan la proposició és vertadera, i F quan és falsa.

1.3.1 Conjunció

Si pp i qq són dues proposicions, llavors la conjunció d’aquestes dues proposicions és la proposició ‘pp i qq’, simbolitzada per pqp\wedge q, i que es defineix de la següent manera:

  • És vertadera, quan pp i qq són ambdues vertaderes;

  • És falsa, quan pp és falsa o qq és falsa o ambdues són falses.

Per exemple, la proposició ‘1<2<21<\sqrt{2}<2’ és la conjunció de les proposicions ‘2>1\sqrt{2}>1’ i ‘2<2\sqrt{2}<2’, que són totes dues vertaderes i, per tant, és vertadera.

D’acord amb la definició anterior, s’obté la taula de veritat de la conjunció lògica:

pp qq pqp\wedge q
V V V
V F F
F V F
F F F
.

Observem que la conjunció de dues proposicions només és vertadera quan les dues proposicions són vertaderes.

1.3.2 Disjunció

Si pp i qq són dues proposicions, llavors la disjunció d’aquestes dues proposicions és la proposició ‘pp o qq’, simbolitzada per pqp\vee q, i que es defineix de la següent manera:

  • És vertadera, quan almenys una de les dues proposicions és vertadera;

  • És falsa, quan pp i qq són ambdues falses.

Per exemple, la proposició ‘π(,1)(1,+)\pi\in\left(-\infty,-1\right)\cup\left(1,+\infty\right)’ és la disjunció de les proposicions ‘π<1\pi<-1’ o ‘π>1\pi>1’, la primera és falsa i la segona és vertadera i, per tant, és vertadera. La taula de veritat d’aquesta connectiva és

pp qq pqp\vee q
V V V
V F V
F V V
F F F
.

Observem que la disjunció de dues proposicions és falsa quan les dues proposicions són falses. Destaquem l’ús inclusiu que fem d’aquesta connectiva respecte de l’exclusiu que fem servir habitualment a la vida quotidiana i que fa que la proposició sigui vertadera quan només una de les proposicions és vertadera.

1.3.3 Negació

Si pp és una proposició, llavors la negació d’aquesta proposició és la proposició ‘no pp’, simbolitzada per ¬p\lnot p, que es defineix de la següent manera:

  • És vertadera, quan pp és falsa;

  • És falsa, quan pp és vertadera.

Per exemple, la proposició ‘3(0,1)\sqrt{3}\notin\left(0,1\right)’ és la negació de la proposició ‘3(0,1)\sqrt{3}\in\left(0,1\right)’, que és falsa i, per tant, és vertadera. La taula de veritat d’aquesta connectiva és

pp ¬p\lnot p
V F
F V
.

1.3.4 Condicional

Si pp i qq són dues proposicions, llavors el condicional d’aquestes dues proposicions és la proposició ‘si pp, llavors qq’, simbolitzada per pqp\longrightarrow q, i que es defineix de la següent manera:

  • És vertadera, quan pp i qq són ambdues vertaderes o pp és falsa;

  • És falsa, quan pp és vertadera i qq és falsa.

Una proposició condicional ‘si pp, llavors qq’ també se’n diu implicació i diem que "pp implica qq", i que pp és l’antecedent i qq és el conseqüent de la implicació. La interpretació que fem d’aquesta connectiva sorprèn una mica en el seu ús doncs, per exemple, en l’enunciat ‘Si hi ha dues rectes en el pla que són paral·leles, llavors 2 és un nombre primer’ no hi ha cap relació entre l’antecedent ‘hi ha dues rectes en el pla que són paral·leles’ i el conseqüent ‘22 és un nombre primer’, i, és matemàticament correcte, independentment de si l’antecedent és vertader o fals.

Segons la definició que hem donat, la taula de veritat d’aquesta connectiva és

pp qq pqp\longrightarrow q
V V V
V F F
F V V
F F V
.

Observem que només és falsa quan l’antecedent és vertader i el conseqüent és fals. El condicional de dues proposicions pp i qq podem trobar-lo en proposicions escrites al català de moltes maneres: (1) qq si pp; (2) si pp, qq; (3) pp només si qq; o (4) qq sempre que pp.

Per exemple, la proposició ‘700 és divisible per 4 perquè el nombre acaba amb dos zeros’ és el condicional: ‘P(700)P(700) implica Q(700)Q(700), on PP és el predicat ‘tenir zero a les decenes i també a les unitats’ i QQ és ‘ser divisible per 4’.

1.3.5 Bicondicional

Si pp i qq són dues proposicions, llavors el bicondicional d’aquestes dues proposicions és la proposició ‘pp si i només si qq’, simbolitzada per pqp\longleftrightarrow q, i que es defineix de la següent manera:

  • És vertadera, quan pp i qq són ambdues vertaderes o falses;

  • És falsa, quan pp és vertadera i qq és falsa, o pp és falsa i qq és vertadera.

Una proposició bicondicional ‘pp si i només si qq’ també se’n diu doble implicació i diem que "pp implica qq i qq implica pp". La taula de veritat d’aquesta connectiva és

pp qq pqp\longleftrightarrow q
V V V
V F F
F V F
F F V
.

Per exemple, la proposició ‘98 és múltiple de 6 si i només si 98 és divisible per 2 i també per 3’ és el bicondicional ‘P(98)P(98) si i nomes si Q(2)Q(2) i R(3)R(3), on PP és el predicat ‘ser múltiple de 6’, QQ és ‘ser divisible per 2’ i RR és ‘ser divisible per 3’.

Exemple 1.2.

Escriu fent ús de les connectives les proposicions següents: (1) 41-4\leq-1; (2) |3|=|2|\left|-3\right|=\left|2\right|; (3) 1[0,1]-1\in\left[0,1\right]; (4) 2[0,1]2\notin\left[0,1\right]; (5) 2<2<22\sqrt{2}<2<2\sqrt{2} si 1<2<21<\sqrt{2}<2; (6) 13313=11\sqrt[3]{1331}=11 si i només si 113=133111^{3}=1331.

Solució:  (1) La proposició 41-4\leq-1 es pot expressar com la disjunció: ‘4<1-4<-1’ o ‘4=1-4=-1’. (2) La proposició |3|=|2|\left|-3\right|=\left|2\right| és la disjunció: ‘3=2-3=2’ o’3=2-3=-2’. (3) La proposició 1[0,1]-1\in\left[0,1\right] és la conjunció: ‘10-1\geq 0’ i ‘11-1\leq 1’. (4) La proposició 2[0,1]2\notin\left[0,1\right] és la negació: ‘no 2[0,1]2\in\left[0,1\right]’. (5) La proposició ‘2<2<22\sqrt{2}<2<2\sqrt{2} si 1<2<21<\sqrt{2}<2’ és el condicional ‘1<2<21<\sqrt{2}<2 implica 2<2<22\sqrt{2}<2<2\sqrt{2}’. (6) La proposició ‘13313=11\sqrt[3]{1331}=11 si i només si 113=133111^{3}=1331’ és el bicondicional ‘ 113=133111^{3}=1331 implica 13313=11\sqrt[3]{1331}=11 i 13313=11\sqrt[3]{1331}=11 implica 113=133111^{3}=1331’.   \square